Blogia
Febrero Loco

Mandril

Mandril

Guarrrr!!!!

 

 

Pompeu Fabra i Poch, Barcelona 1868- Prada, Francia 1948.

.

L’aventura


SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxant pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
som si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement,

em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

.

 

La aventura

SENSACIÓN


I

Por las tardes azules de verano iré por los cultivos,
picoteado por el trigo, ensuciando la hierba menuda.
Soñador, sentiré el frescor bajo los pies,
dejaré al libre viento bañar mi cabeza desnuda.

No pensaré en nada, no hablaré por nada,
más el amor infinito me inundará la entraña.
E iré lejos, bien lejos, de mi mismo después,
feliz, por la Naturaleza- como con una compañera.

II

Por las tardes azules y verdes iré por los cultivos,
arañando por los trigos y pisando la hierba fresca.
Sentiré palpitar la tierra bajo los pies
como si una mujer desnuda se ofreciera a mi diestra.

Sin hablar, ni pensar, ni añorarme de nada,
el amplio viento me llenaría las narices y la entraña.
E iré lejos, muy lejos: allí donde es defendido
-todo solo, conmigo mismo- como con una compañera.

III

Por las tardes azules de verde iré al amarillo del aire
con las piernas heridas por espadas de trigo.
Sentiré bajo los pies aquel vientre apagado
que las bestias olían con un deseo minero.

Y enmudecido –la cabeza desnuda- irremediablemente,

me entregaré con furor al gran deseo del aire,
y me dejaré acunar como una leve simiente
que fecunda una flor -altiva o solitaria.

IV

En los azules y en los verdes, en el verano, cerca del aire,
fecundado por semillas que prodigaba el viento,
iré, sin norte, como una raíz danzante,
por la montaña arriba, buscando mi poniente.

Vegetal -o animal- y sin brizna de razón,
confundido con la naturaleza ardiente y solitaria,
seré el polen que lleva el viento del otoño,
cuando la tempestad zumba y se levanta la alimara.

V

Sin azules, sin verdes, perdido en mi mismo,
conquistaré la altura que el sol labra.
Sin frío, sin viento, madura de un solo jadeo,
la antigua tierra todavía pisotea Minotauro.

Sin azules, sin verdes, perdido en mi mismo,
conquistaré la altura que el sol labra.
Sin frío, sin viento, madura de un solo jadeo,
la antigua tierra todavía pisotea Minotauro.

si la fuente ni la flor no encuentran la palabra,
la piedra la dirá como mi frente.
En el deseo del viento se va la vieja fábula.

El frente, la piedra, matan – Queda el deseo profundo.

Sin azules, sin verdes, perdido en mi mismo,
conquistaré la altura que el sol labra.
Sin frío, sin viento, madura de un solo jadeo,
la antigua tierra todavía pisotea Minotauro.

si la fuente ni la flor no encuentran la palabra,
la piedra la dirá como mi frente.
En el deseo del viento se va la vieja fábula.
El frente, la piedra, matan. –Queda el deseo profundo.

Pompeu Fabra i Poch

.

0 comentarios