Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), artista
Que et sembla?
http://www.youtube.com/watch?v=SeyUOjyeg28&feature=player_embedded
http://www.youtube.com/watch?v=iwq7z-hPYGU&NR=1
http://www.youtube.com/watch?v=zVYAZrILfAE&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=v2FMZuEf8eU
Aquest 4 de febrer haguera complit 68 anys, aquest home estimat, dolç, artista, pallasso, amor i per damunt de tot: poeta. L’alcoià Ovidi Montllor, de petit somriure, de gran cor, de poques paraules però clares, de gestos que ho diuen tot i sempre amb humor i si cal amb claredat ben clara.
L’Ovidi Montllor va naixer a Alcoi un 4 de febrer i va viure estius amb camisa i sense, treballant o disfrutant dels amics i les xicones, o pentinant a la mare a la terrassa i va viure hiverns amb la guitarra, amb jerseis de llana o a prop de la ximenera i sobre tot va a VIURE. I ens a deixat portes obertes, cants d’amor, d’alba i la seua veu dolça, greu, divertida, onomatopeica, veloç, forta, de parada súbita.
Treballador de qualsevol ofici, perque el seu veritable ofici era estar viu. L’Ovidi s’en va anar a Barcelona, va cantar a l’Olympia de Paris al 1975 i al Palau de Sant Jordi al 1993, però no va llapar ni un dit. L’Ovidi va entrar discretament a la nostra vida amb la força dels amants de Vicent Andrés Estelles rodolant per terra o amb la Teresa ensenyant als xiquets a ballar el valls; amb la fera ferotje i amb el si, senyor.
Tot de negre al escenari als Silos de Burjassot, una nit d’estiu, tot expressió, introduint-nos el minimalisme i oferint-nos la poesía viva sense embafadora dulçura, amb veritable força o sentiment veraç. Era el cant que molts teniem necessitat de sentir. Als meus records el plaer d’haver compartit un café a una terrasa a la plaça Xúquer de Valencia, parlant de cine, la seua aparent timidesa, els seu petit somriure i un humil respecte cap a tots, et feia estimar-ho més encara.
Ovidi Montllor, al que son pare va a dir que la joguina més important i més bonica de totes que tenia estava al seu cap, va començar al teatre, després va trobar la manera de dir la seua poesia i la dels poetes que estimava amb la guitarra de Toti Soler al darrere; va entrar al mon del cinema i tantes coses que va fer i tantes més que haguera fet si el càncer no se l’haguera emportat la veu i després un 10 de març de 1995 estant a Barcelona, a tot ell, amb només 53 anys.
I ara, tenim les seues cançons, la seua veu i la seua poesia per guardar-la al cor i mantindre-la viva o per a que ella ens mantinga vius a nosaltres.
Tota la poesia escrita a les cançons de l’Ovidi:
http://www.cancioneros.com/aa/365/0/canciones-de-ovidi-montllor
T’en recordes
http://www.youtube.com/watch?v=S7YloTNhX0w&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=J8pde8NNSZE&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=IIsmhMPxpCw&feature=related
Dona’m la mà: de Joan Salvat-Papasseit
http://www.youtube.com/watch?v=c9mKfGbeSf0
Fera ferotge
http://www.youtube.com/watch?v=osvATBFJhns
Autocrítica i crítica : jo soc jo, l’artista, el cantant, el pallasso…
http://www.youtube.com/watch?v=QG4Kv2Taq14
L’Homenatge a Teresa a l’Olympia de París:
http://www.youtube.com/watch?v=Y90nhUvXE_Y&feature=player_embedded
Cronica d’un temps
http://www.tradebit.com/filedetail.php/45917467-crnica-d-un-temps--cd
Si senyor
http://www.youtube.com/watch?v=ej8-jvTBZL4
Les meues vacances :
http://www.youtube.com/watch?v=M_lGe06kgDU
Va com va :
http://www.youtube.com/watch?v=EqGUWzN-d54&feature=related
Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m’estime,
se’n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m’arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d’un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d’aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l’estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d’un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s’aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d’adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d’entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.
Els amants de Vicent Andrés Estellés:
http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs&feature=related
A la vida
Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d’ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l’hivern.
Tots passant un camí
Havent-te’n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d’enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l’esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
Homenatge a la tecnocràcia
Just, precís, concret,
puuuffff!
Com un pet.
Alcoi
Tan lluny del meu esguard
tan capbussat dins meu.
Webs:
http://www.arxiuovidi.info/index4.htm
http://club.telepolis.com/ovidimontllor/index.htm
0 comentarios