Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

 

Disset anys només fa que ens va deixar Vicent Andrés Estellés aquest poeta nostre que va nàixer a Burjassot un 4 de septembre de 1924 i va deixar-nos un 27 de març de 1993 a València. Forner, orfebre, poeta, escritor, autor teatral i periodista. Des de 1955 sempre acompanyat de la seua dona Isabel Llorente, a la que estimava tant.

Vicent Andrés volia fer una obra sobre la seua terra, sobre la gent, sobre el pobles i va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià que va arribar a una extensió de seixanta llibres. parlava d’història, de geografia, i va a esser també cantic d’esperança puix havia mort Franco i començava una nova Era d’optimisme després d’aquella Espanya obscura, que haviem patit. Quatre anys de feïna va dedicar a aquest Mural que dissortadament va esser publicat postumament al 1996. Però les esperançes de Vicent Andrés de llibertat i una nova vida es varem trobar amb una realitat ben distinta, va sofrir una persecusió postfranquista per voler recuperar la nostra cultura i va esser desplaçat i amenaçat.

 

Aquest any miserable,
M.CM.LXIII. d. de C.,
serà molt recordat i molt amargament.
Vicent Ventura, desterrat a Munic o París;
Joan Fuster, a Sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
Sanchis Guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a Burjassot,
mentre pels carrers de València
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

Este año miserable,

M.CM.LXIII d. de C.,

será muy recordado y muy amargamente.

Vicent Ventura, desterrado a Munich o París;

Joan Fuster, a Sueca;

-dicen por el vecindario que escribe de noche a máquina, y círcula un tenebroso prestigio-;

Sanchis Guarner recorre, perplejo, la ciudad;

yo escribo y espero en Burjassot,

mientras por las calles de València

la gente, obscena, grita y quema un libro.

 

 

Vicent Andrés Estellés, home de grans esperançes, de gran vitalitat, amant de la vida i la gent, de l’amor i la natura. D’expressió clara i viva, dibuixava els paisatges, reals o dels sentiments, amb soltura i pocs traços però precisos. Joan Fuster va dir d’ell que era un “poeta de realitats”.

La primavera de 1993 se’l va emportar, recorde l’ultima vegada que el vaig vore, a la Sala Moratín al Rialto de València, ja no podia caminar; es tractava d’una representació teatral de la seua obra, i rodolaven per terra entre abraços i besos al escenari. Quan l’obra va acabar va pujar a l’escenari i eixes varen ser, per mi, les ultimes paraules, l’últim somriure de Vicent Andrés Estellés, aquest estimat poeta nostre.

 

http://www.cancioneros.com/aa/714/0/canciones-de-vicent-andres-estelles

 

Sonata per a Isabel

 

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d’una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m’estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d’un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.

 

He levantado, mientras escribía, la cabeza

y con ojos cansados de la caligrafía

he visto allá, encima de la mesita

que hay en el rincón de nuestro comedor,

entre papeles y libros que me estimo,

como un pájaro de ritmo popular,

como un crisol, una fotografía

de hace mil años o de hace cuatro días:

tu y yo, Isabel, felices de un amor,

y más alla los Silos de mi pueblo.

La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.

 

La veo a menudo y te recuerdo muchísimo,

el cuerpo esbelto como un cántaro de Nàquera

y un breve pájaro de tristeza en tus ojos.

M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.

 

Me ha ayudado mucho, de noche, mientras escrbía

entre papeles y fortuitas sílabas.

Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire
aquell instant de l’any 48.

 

Como quien, de noche, intenta orientarse

con manos, con ojos, yo te evoco y te miro

aquel instante del año 48.

Tu vares fer que cregués altre cop
i m’has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.

 

Tu hiciste que creyera de nuevo

y me has dado tu compañía,

tu discreto silencio, tu ayuda.

Aquesta nit t’he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.

 

Esta noche te he mirado nuevamente.

Te tengo y te veo como te veía mi corazón

el dia aquel de la fotografía.

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.

 

Duermes, ahora, en la cama, y duermen tus hijos.

En este gran silencio de la casa

yo te quiero dejar, amante, amados por siempre,

un ramo convulso de silabas de vidrio.

Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volarà des d’ell brisa i colomes.

 

Por la mañana quizás te florezcan

entre las manos de timideza invicta,

y volará desde él brisa y palomas.

Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se’ns enduu plegats.

 

Crece el mural de cal y de cohetes,

con claridad y explosiones de mar.

por un amor que se no lleva juntos.

Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d’un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d’Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d’una llum, una gota de llum.

 

Secreto amor, estandarte luminoso,

barras de sangre sobre un blanco intocable,

este amor salvaje de un pais

que hemos cruzado, estimandonos muchísimo,

desde Alicante a Castellón, con los ojos

llenos de una luz, una gota de luz.

Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.

 

Digo tu nombre Isabel y cantan los cañaverales

y por las calles diversas de Valencia

pasan amantes que se besan en la boca,

con mucho amor cogidos por la cintura,

atarantados de un olor de jazmín.

Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

 

Digo tu nombre y con casta reverencia

lo pondré en un jarrón con agua.

Digo Isabel y sigue el camino.

 

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Pluricat/esp/estelles.htm

 

http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/estelles/

 

http://www.eldigoras.com/eom03/2004/2/aire29vae01.htm

 

http://www.escriptors.com/autors/andresv/pagina.php?id_sec=228

 

vii

direu de mi: retòric, propens a la mollesa, atent a les efusions
   eròtiques. parlareu de mi menyspreant el meu brillant llatí.
direu: no ha aportat res, com no siguen certes amenitats del catre.
   però jo us assegure, solemnes fills de mala mare, que deixaré
un senyal molt amarg i perdurable en la nostra literatura: aquell
   que clama contra l’excés del poder i deixa
inerme la criatura, sota els turments de l’exili.
   aneu a mamar tots!

Del llibre "Exili d’Ovidi"

 

http://idd007jc.eresmas.net/lletra-coral-1.html

 

Coral romput: No te’l pergues l’Ovidi recita al seu amat poeta Vicent, no tinc paraules Gràcies Ovidi! Gràcies Vicent! ! No podras deixar d’escoltar-ho.

http://www.youtube.com/watch?v=mnAOIH64k1Y