Sol de llauna, cel de glaç
dins del calaix d’un armari
draps de dona i un infant
amb un regust enigmatic
Ve de néixer, está sorprès
té uns grans ulls Modigliani
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.
és l’home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Quan ja té tres anys, no surt
a empaitar les papallones
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma
Quan la neu remou el cel
ell la mira en lloc de córrer
i li’n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.
és l’home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Més grandet, troba un ocell
sobre d’ell a dalt d’un arbre
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d’un ull
la voldría per companya
però no la crida ni acull
i la nina se’n va a França.
és l’home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Una noia li ofereix
un clavell per la solapa
ell se’l mira però no el pren
i el clavell se l’enduu un altre
Un estiu quan ell ja és gran
l’amor ve amb tres candidates
ell les mira afalagat
però l’amor té pressa i marxa
és l’home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Un bonic dia d’Abril
tot són flors i ell les olora
però surt l’amo d’un jardí
i li fa una cara nova
Descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora la senyora no l’entén
perquè és mestra d’una escola.
és l’home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Han passat anys, s’ha fet vell
assegut davant la porta
i esperant l’enterrament
d’aquell de la cara nova
Cel de vidre, lluna d’or
dins d’un caixó sense potes
jeu el cos d’un home mort
ningú riu i ningú plora.
és l’home estàtic
la tristesa l’ha matat
les orenetes
d’ell mort, fred, han emigrat
Pobre home, al cel sigui!
(Pau Riba. Dioptria II, 1971)
0 comentarios