Salvador Espriu (1913-1985)
 
								
				
				“Oh, que cansat estic de la meva
 covarda, vella, tan salvatge terra,
 i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
 nord enllà,
 on dieun que la gent és neta
 i noble, culta, rica, lliure,
 desvetllada i feliç!
 Aleshores, a la congregació, els germans dirien
 desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
 així l’home que se’n va del seu indret”,
 mentre jo, ja ben lluny, em riuria
 de la llei i de l’antiga saviesa
 d’aquest meu àrid poble.
 Però no he de seguir mai el meu somni
 i em quedaré aquí fins a la mort.
 Car sóc també molt covard i salvatge
 i estimo a més amb un
 desesperat dolor
 aquesta meva pobra,
 bruta, trista, dissortada pàtria”.
‘Assaig de càntic en el temple’
Ensayo de cántico en el templo
¡Oh qué cansado estoy
 de mi cobarde, vieja y tan agreste tierra,
 y como me gustaría alejarme
 hacia el norte,
 en donde dicen que la gente es limpia
 y noble, culta, rica, libre,
 despierta y feliz!
 Entonces, en la congregación, los hermanos dirían
 desaprobando: “Como el pájaro que abandona el nido,
 así es el hombre que abandona su lugar”,
 mientras yo, lejos ya, me reiría
 de la ley y de la antigua sabiduría
 de este mi árido pueblo.
 Pero no he de llevar a cabo nunca mi sueño
 y permaneceré aquí hasta la muerte.
 Pues soy también muy cobarde y salvaje
 y amo, además,
 con un dolor desesperado,
 esta mi pobre,
 sucia, triste y desgraciada patria.
Traducción de José Agustín Goytisolo
 
       
		
0 comentarios